Me miras con ojos de gacela herida,
me miras con dos paréntesis unidos en almendras que se inclinan hacia afuera
al lanzarme interrogantes pesarosos.
-¿Por qué dejó de amarme?
Es la raíz de la que brotan todos tus circunloquios.
Yo te diría que recuerdes por qué creíste que te amaba,
si todo el círculo sabe que tiene
un harén bien compartimentado.
Entradas
17 comentarios:
Annabel, aquí estoy degustando tus cerezas, me saben dulces, como esta prosa poética que descifra el mensaje de una mirada.
Abrazos,
Gracias por pasearte por estos lares.
Nos seguimos la pista.
Un abrazo.
Hol Annabel:
Bo, creure que ens amen i creure que no s´acabarà mai pot ser el que ens fa oblidar que l`amor cal cuidar-lo que és una cosa que naix i, igualment, pot morir-se. Normalment ens tapem els ulls fins que un dia ja no podem ignorar-ho més i comencem a preguntar-nos qué va ser el que va passar.
Quan sentim amor no cal acomodar-se, sino disfrutar-lo i cuidar-lo com el tresor que és.
Un fort abraç
Vull contar-te un conte, Poetesssa de les Flors. Renascudes amb l'Aigua i el Foc començarem un nou principi de flors y de somnis compartits.
L’Espill Màgic
Cert dia, en un allunyat país i en remots temps, un jove que passejava per les avenides d’un mercat va descobrir un estrany lloc d’objectes extraordinaris. Estava ple d’un barreig de les més insòlites curiositats. El jove quedà fascinat. Va descobrir una pesa de ric vellut que cobria un objecte pla i redó.
–Què hi ha sota este teixit que envolta esta estranya forma? –Hi preguntà al mercader.
–És cosa de màgia. Acosta’t, te’l mostrarè.
Amb infinites precaucions, alçà el pany. El jove va descobrir aleshores una espècie de sanefa, la superficie de la qual era polida i brillant, d’una matèria que fins aleshores mai havia vist i que llançava curiosos reflexos.
Intrigat s’inclinà. Amb gran sorpresa, va reconéixer a l’interior la imatge de son pare, mort des de feia anys, tal com era en la joventut.
Es va incorporar bruscament, molt commogut i pensà que sofria una al·lucinació. Després mirà de nou l’objecte i va veure, una altra vegada, son pare que el mirava també. Commogut en tornar a veure qui tant havia amat, el jove li va somriure i son pare li va somriure també.
–Tens raó, mercader. És un objecte màgic! –Exclamà –Te’l compre.
‒Es diu espill‒Va respondre‒ És un utensili rar i preciós. El seu valor és immens.
‒No importa ‒Va respondre el jove excitat‒. Et done tot el que posseïsc per portar-me’l. Gràcies a ell, podré veure de nou, tantes voltes com desitge, mon estimat pare.
Trencarem el tracte. De tornada a sa casa, el jove amagà l’espill en les golfes. Sovint anava a veure la imatge del pare i romania hores contemplant-la.
Intrigada per eixos moments de prolongat i repetit aïllament, la seua dona aprofità un dia la seua absència per intentar desvelar el secret de l’estranya actitud. I en les golfes, alçant el pany de vellut, va descobrir l’espill i va veure... una dona.
El seu marit n’estimava a una altra! En tornar, ella li va fer una escena terrible. Udolà mil reprotxes. Havia descobert el seu secret, ell, a qui ella tant amava, era culpable de la més infame de les traïcions!
‒En absolut‒ es va defendre‒, és la imatge de mon pare el que contemple cada dia. I això m’ompli de felicitat!
‒Mentider. Vas a veure una altra dona...
La disputa augmentà. El marit proposà aleshores a sa dona buscar una opinió exterior perquè en resolguera.
Va anar al convent veí a buscar una monja per demanar-li arbitratge. La santa dona només podia dir la veritat.
La monja s’inclinà sobre l’espill. Alçà el cap i va decidir doctament:
‒És una Monja!
Aixì doncs, tota la desgràcia del homes procedeix que no miren el món tal com és, sinò tal com ho veuen...
Besos.
Isthar.
Merce, tens tota la raó amb el que dius sobre cultivar el jardí de l'amor. Tanmateix a vegades hi ha relacions que quan naixen ja tenen escrita la data de la seua mort. En una entrada teua vaig suggerir-te un tema, es relaciona amb aquest text.
Un fort abraç.
Ens llegim.
Isthar, m'has deixat tot un relat que brolla de la teua creativitat i te n'estic molt agraïda. Tens una habilitat per a escriure històries que és un do. :)
Transitem este nou camí amb goig i postivitat.
Un bes.
Oh! He comés un terrible descuit, vaig oblidar posar el nom de l'autor del conte... Realment no ho sé, és un conte que un dia un Mestre em va contar per donar-me una lliçó:
"Tota la desgràcia dels homes procedeix que no miren el món tal com és, sinò tal com ho veuen"
Cal reflexionar i comprendre que confonem l'autèntica realitat amb les nostres falses percepcions... Perquè això ens condueix directament a l'error i als malentesos...
Per cert, sent aquest malentés. No sóc l'autora del conte... És un mal costum, espere que no torne a passar, quan conte un conte a un xiquet sempre oblide dir el nom de l'Autor... TERRIBLE ERROR!!!
Besos.
Isthar.
No pasa res, dona. Ja ho has aclarit :) Respira! ;)
Sí, és clar que la realitat depén del prisma de les nostres percepcions. És un bon conte per a adonarse'n.
Fins prompte, Isthar.
Por mas que le veas y le veas, te vea y te vea... nunca podras responderte esa pregunta... la respuesta no la sabe ni el... ni nadie, ni la bola (cuando yo era niño, aqui deciamos asi cuando nadie sabia la respuesta)
"sepa la bola"
primero que leo... me ha gustado.
¿Por qué creí que me amaba?... Es un placer zambullirse en tus palabras. Besos.
Said, gracias por la visita y por dejar tus impresiones.
Saludos.
Rafael, ¡me alegra verte de nuevo por aquí! Y sobre todo que disfrutes con la lectura que ofrezco.
Un abrazo.
Annabel.
La verdad es que a veces no es bueno conocer al autor de los poemas, pues no puedes evitar pensar si cada poema expresa algo de su realidad, en este caso me parece muy triste, así que creo que es fruto de la musa inspiración...
Anónimo, como dice el subtítulo del blog, el sabor de las cerezas se compone de fantasías, anhelos, fantasmas y realidades. De todo un poco hay, y por supuesto hay realidades no solo mías sino tambien ajenas que me incitan a escribir.
Gracias por leerme, y por comentar.
Muchas gracias Annabel. Tus poemas, tus relatos, siempre me han parecido cercanos y siempre me han emocionado, ahora, me tocan el alma directamente. Sólo puedo darte las gracias, me dejas sin palabras, con una sonrisa y con los ojos brillantes.
La que cuida de los libros.
Vale, que yo apooyo a ese anonimo, es bueno conocer al autor o la autora de los escritos porque asi sabemos o conocemos el momento por el cual esta pasando o el cómo lo percibe desde su campo fenomenologico... pero tambien debo de admitir que es una cosa fenomenal cuando no conoces a la persona y tu le das la interpretacion que te parece, la adecuas a tu vida, a tu espacio... las letras son una maravilla, pero mas somos los que leemos esas letras.
http://besosdejudasaid.blogspot.com
Anónimo que cuida los libros ;) siento una mezcla de satisfacción y de tristeza por tu comentario.
Un beso.
Annabel.
Publicar un comentario