18 junio 2008

El yo que sale al mundo

No adoramos lo suficiente
el silencio
de nuestros cuerpos.
El mío habló hoy,
y tuve que abandonarme 
a su discurso derrotado.

. Annabel

3 comentarios:

Anónimo dijo...

m'agrada trobar en este lloc, les teues paraules, i, també, paraules d'autors que t'agraden i han enriquit la teua ànima, és només una opinió. També precioses les imatges i canços que comparteixes.
Amb este poema, em fas pensar en la soledat, i, per tant, en la victòria.

19/6/08, 19:55
Annabel dijo...

Hola anónimo, :)
en aquest poema parle de la malaltia, del cansament, i de la necessitat d'aturar-se, i d'aïllar-se per a reequilibrarse. La soledat escollida a mi em nodreix, sí, tanmateix la soledat imposada pot enfermar l'ànima... o això pense jo...

19/6/08, 21:44
© José A. Socorro-Noray dijo...

¡Cuánta belleza en tan pocas palabras!

1/7/08, 19:36

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)
Related Posts with Thumbnails